"Ser mare"

La majoria de dones-mare amb qui parlo, deixen entreveure un sentiment de malestar per no atendre prou bé els fills, s'acusen de no passar prou temps amb ells, de cridar-los, de no saber com educar-los,... És a dir, viuen la funció "mare" amb culpa. D'on sorgeix aquest sentiment?
A més d'un inconscient social que tendeix a culpabilitzar a la dona treballadora, autònoma i desitjant, existeix un altre factor important:
Quan una dona comença a fer la funció mare, el primer model a qui recórrer, doncs no n'hi ha d'altre, conscient o inconscientment, és al record que té de la seva pròpia mare, s'hi compara, mira de no cometre els mateixos errors, d'imitar-la en els encerts, estableix un diàleg intern que afectarà directament la manera d'educar els seus propis fills, mirarà de compensar les mancances o excessos que ella va patir com a filla.
Potser en aquest procés, comú a totes les "mares", hi ha un element que se'ns escapa: "Per ser mare cal deixar de ser filla".
És a dir, per poder tirar endavant amb satisfacció la funció de mare hem de fer les paus amb la nostra pròpia mare, deixar d'esperar d'ella que sigui la mare "plena", "perfecta"; aleshores acceptarem que nosaltres tampoc podem ser ni plenes, ni perfectes, i el sentiment de culpa deixarà via lliure a una mare "incompleta", però "satisfeta" del fill que té.

Rosa López Calull
Mestra, psicoanalista i pintora