"Qui és el culpable del fracàs escolar"

Realitzada per: Rosa López Calull

Bona tarda i benvinguts a Tangram. En primer lloc em presentaré, sóc Rosa López Calull, mestra, analista i pintora, sóc la responsable de Tangram i qui els oferirà la xerrada d'avui.
Abans de començar m'agradaria fer incís en que és una xerrada-col·loqui, no una conferència, ni una classe, per tant poden interrompre, preguntar o anar fent comentaris, a més és un espai on conflueixen l'art, els aprenentatges i la conversa, la qualcosa vol dir, que encara que hi hagi un fil de conversa, una proposta inicial, un títol de xerrada, tant vostés, com jo, ens podem desviar del camí i parlar d'allò que ens interessa.
Segurament molts de vostés, han presuposat, pel títol de la xerrada, "Qui és el culpable del fracàs escolar?", que jo senyalaria algún culpable, o bé els mestres, o bé els pares, o bé els alumnes, o bé aquells punts suspensius que apareixíen en el rètol; però com que estem en un espai dedicat al fracàs, començaré fracassant, no cumpliré amb les seves expectatives, perque en relaitat en això consisteix el anomenat fracàs escolar. Potser abans de començar parlant dels culpables, hauríem de bordejar el fracàs escolar, dic bordejar, perque en realitat no està definit, si que és cert, que estadísticament, s'entén com el tant per cent d'alumnes que no superen els estudis obligatòris, la ESO, però em sembla que els que avui estem aquí, no ens preocupa aquest número, sinó, que el que intranquil·litza, els que a vegades no deixa dormir, el que angoixa, és la situació quotidiana de sensació de fracàs , és que el fill arribi amb males "notes", que no vulgui estudiar, que no vulgui fer els deures, la barralla constant per a que treballi, l'alumne que veiem que per més que fem no se'n surt, quan els pares venen angoixats i ja no se sap que dir perqué fan tot el que se'ls diu des de l'escola, o no ho fan i ja no se sap com dir-ho,…en resum situacions en les que es viu impotència per canviar o millorar la situació. Sovint no són situacions de fracàs en quan es van produint durant l'escolaritat, i el fracàs escolar seria la sentencia final, però és la previsió de que anem cap a ell el que angoixa i el no saber com ensurtint-se'n. Davant aquesta impotència és quan comencem a buscar culpables. Els pares culpen els fills "és que és un manta, només mira la tele o només juga a la play…" i als mestres "no li fa prou cas, és poc carinyos, no ho fa prou bé"; els mestres culpen els alumnes i els pares i així anar fent… Però això no alleugera el sentiment d'impotència o fracàs personal, i encara que es verbalitzin en veu alta aquest possibles culpables, el que acaba passant és que cadascú se sent culpable, aquesta vegada en veu baixa, moltes vegades fins i tot de forma inconscient. Els nens s'adonen que no compleixen amb les espectatives dels pares, ni dels mestres, se senten fracassats i culpables de fer patir els pares, encara que a vegades, sobretot els grans posin cara de passotes, però no ens enganyen, en el fons no són felissos, no ens enganyen, hi veiem el seu patiment. Els pares se senten fracassats, el fill no compleix amb les espectatives que ells tenien, amb les seves aspiracions, i creuen que han fet malament la feina, que no els han educat prou bé, i per tant ells han fracassat, veuen altres nens que funcionen escolarment parlant i es pregunten perquè ells si i el meu no, es posen en joc enveges, gelos i sovint s'oculta la situació i es fa veure que no passa res, ja creixerà, ja madurarà, jo també era així… Pel que fa als metres, el resultat estadístic és evident, depessió, desinterès, també es senten fracassar en les seves tasques, tampoc les seves espectatives de millorar l'ensenyament, la societat, de poder resoldre les situacions es compleix…Com podeu veure la situació no es gaire agradable, doncs ens trobem amb un patiment continuat, perque són situacions que es repeteixen cada dia de forma constant, i sovint "callat", callat en el sentit de que no es parla directament i de que s'oculta el sentiment de fracàs fins que ja no es pot més. Encara teniu ganes de buscar culpables? O preferiu mirar d'alleugerar la culpa?.
El fracàs no es una cosa que es busqui de forma conscient, de forma conscient tothom, els nens també, volen l'èxit, volen agradar, volen ésser estimats, que els felicitin, complir amb les espectatives dels altres i encara més els nens, així doncs perque acaben en una situació desagradable per a ells, que els fa patir i en la que fan patir?. En canvi de forma inconscient, a vegades ens situem en el fracàs, els nens també , cal entendreu com un síntoma, no com una realitat fixe i inamovible, "no es prou llest" "ens hem de resignar", cal llegir-ho com a un síntoma, vol dir que alguna cosa no va bé, però que no li poden posar paraules, que està afectivament tant carregada que no la poden dir, aleshores quan no es pot parlar, s'actua, això es veu molt clar en els nens quan van a cops, de petits, quan encara no dominen prou bé el llenguatge donen cops, patades, mossegades per aconseguir allò que volen, quan creixen utilitzen les paraules, els que no poden parlar, continuen utilitzan els cops, per tant, seria bo que vegessim darrera el fracàs una frase que no surt a la llum i que no sabem quina és, en això consisteix la feina, el nostre treball, en esbrinar que hi ha darrera del fracàs, o de la manca de rendiment, o de la manca d'atenció…Les causes amagades darrera d'aquest síntoma que es viu com a fracàs poden ser multiples i cal analitzar-les en cada cas, el que no serveix de res és agreujar la culpa de ningú, i menys de qui pateix el síntoma, el nen o la nena, sovint prenen mesures que agrugen la situació, enfrontaments, càstics paraules ferents, i és comú que surtin en moments d'impotencia o de no poder més, però no estalvien el patiment ni aporten cap sol·lució.
També caldria afegir que la situació de fracàs comporta sempre un benefici secundari, com qualsevol síntoma i caldria analitzar en cada cas quin és aquest benefici, sovint tenen els pares més pendents, poden continuar situats en el paper de petits, sense els inconvenients de créixer, els pares també caldria veure cada cas, però així a vegades mantenen el fill abraçable, petit, al que cal protegir. És a dir la situació de fracàs es viu en ambivalència, com si foa una relació amorosa, on amor i odi conflueixen, èxit i fracàs conflueixen, per una banda vull l'èxit, ensurtir-me'n bé, però per l'altre també vull la comoditat o benefici del fracàs. Mirem-ho al revers, quins nens són aquells que tenen un èxit escolar, són aquells que compleixen les espectatives de pares i mestres, els qui posen un esforç en el treball, els qui poden deixar de banda les ganes de jugar per aprendre per ser grans, els qui poden renunciar a l'instint de fer el que volen en el precís moment que volen, per aconseguir-ne un de més llunyà, ser felicitats, ser reconeguts, ser estimats, i més tard pel propi desig de créixer, de ser gran com el pare, o la mare, o la mestra…, per tant el fracàs ronda aquests desitjos i aquestes relacions, i és per això que tendim a sentir-nos culpables o a donar les culpes, però tos sabem que ningú te la culpa, és una relació, una situació, on hi ha procés, alteracions, però no culpables, és millor que deixem els culpables per la justícia, i nosaltres ens dediquem a pensar la situació i a trobar mitjans per facilitar-les.