"Què es pot fer davant el fracàs escolar?"

Bona tarda i benvinguts a Tangram. En primer lloc em presentaré, sóc Rosa López Calull, mestra, analista i pintora, dirigeixo Tangram i qui els oferirà la xerrada d'avui. Abans de començar m'agradaria fer incís en que és una xerrada-col·loqui, no una conferència, ni una classe, per tant poden interrompre, preguntar o anar fent comentaris, a més és un espai on conflueixen l'art, els aprenentatges i la conversa, la qualcosa vol dir, que encara que hi hagi un fil de conversa, una proposta inicial, un títol de xerrada, tant vostés, com jo, ens podem desviar del camí i parlar del que vagi sorgint.

Segurament molts de vostés, han presuposat, pel títol de la xerrada, "Què es pot fer davant el fracàs escolar?", que jo donaria un llistat de solucions útils i aplicables, però com que estem en un espai dedicat al fracàs, començaré fracassant, es a dir no cumpliré amb les seves espectatives, perque en realitat en això consisteix el anomenat fracàs escolar, es a dir es situa en el espai que hi ha entre el que un fa i el que un espera d'allò que fa, o el que esperen els altres; per exemple, si jo agafés com a barem d'èxit o de fracàs de la xerrada d'avui el número d'assistents, dependria l'etiqueta que poses de les meves espectatives inicials, si jo calculava que el número d'assistents seria 4 i en sou 8, és un èxit, si calculava que en serièu 20 i en sou 8 és un fracàs, veieu que no deixa de ser força arbitrària la noció d'èxit o de fracàs? Així doncs, potser abans de començar a buscar solucions, hauríem de bordejar el fracàs escolar, dic bordejar, perque en realitat no està definit, si que és cert, que estadísticament, s'entén com el tant per cent d'alumnes que no superen els estudis obligatòris, la ESO, però em sembla que els que avui estem aquí, no ens preocupa aquest número, sinó, que el que intranquil·litza, els que a vegades no deixa dormir, el que angoixa, és la situació quotidiana de sensació de fracàs , és que el fill arribi amb males "notes", que no vulgui estudiar, que no vulgui fer els deures, la barralla constant per a que treballi, l'alumne que veiem que per més que fem no se'n surt, quan els pares venen angoixats i ja no se sap que dir perqué fan tot el que se'ls diu des de l'escola, o no ho fan i ja no se sap com dir-ho; …en resum situacions en les que es viu impotència per canviar o millorar la situació. Sovint no són situacions de fracàs estadístic o polític, en quan es van produint durant l'escolaritat, i el fracàs escolar seria la sentencia final. Ara bé, si ens hi fixem fins i tot, no superar l'ESO, no es viscut com un fet de fracàs per tots els alumnes, ni per totes les famílies, sino només per aquelles en que les espectatives eren unes altres, continuar batxillerat, per a molts ja està bé, el que volien o esperaven era posar-se a treballar.
Per situar una mica el lloc on juga el fracàs escolar, o la sensació de fracàs els mostraré el joc de Tangram, que és el nostre significant. És un joc format per set peces geomètriques senzilles, en començar el joc les peces estant constituint un quadrat perfecte, el joc com a tal consisteix en anar movent i combinant les peces per formar diferents figures, se'n poden fer centenars, es pot seguir els models o no, un cop acabat el joc, cal tornar a guardar les peces constituint un quadrat perfecte, cosa gens senzilla si no coneixes previament la posició de cada peça, aleshores es pot guardar el joc. Què vull dir amb això? Doncs que el fracàs esdevé en aquest joc. Recorden que quan el nen arriba a l'escola, parteix d'un quadrat perfecte, en quin sentit? doncs , en primer lloc perque a la família són estimats, són els més macos els més llestos, paraules que han necessitat per començar a crèixer, però que quan surten al món, l'escola és el primer món per un infant, han de desmontar i començar a jugar amb les peces. Aquí tindríem els primers síntomes, hi ha nens i nenes que no ho suporten, no accepten la competència que suposa estar en una classe, rivalitzar per l'amor dels mestres, no ésser únics o perfectes, aleshores podem trobar reaccions de tots tipus a les hores escolars, cridar constanment l'atenció del mestre, ser agressiu amb els companys, fer rabaqueríes, caldria aclarir que aquests comportament seria acceptable com a puntual, en determinades situacions, el problema real, el que comportarà un posterior fracàs, és si no poden posar l'atenció en un altre lloc, m'explico, tots els nens volen l'atenció del mestre o la mestra, el que passa es que transfereixen part d'aquest amor que no poden obtenir als companys de joc i al joc, que els permet viure la situació d'una altra manera, no desapareix la rivalitat, ni els gelos, ni l'enveja, com a casa entre germans, no hi ha nen que no vulgui ser fill únic i que tingui moments en que desitgi matar els germans, no per res dels germans, sino perque el priven del amor dels pares, però també se'n adonen que són companys de joc, fins i tot poden fer front comú als pares, és a dir entra l'ambivalència de tota relació, l'amor i l'odi, el fet de poder tolerar alguna cosa que no poden tenir es transforma en una altra.
Què passa quan s'inicia els joc, quan cal construir diferents figures, a vegades seguint un model present, d'altres no, que no es pot construir sense model, alguna noció previa cal tenir, potser vull fer un núvol, però ja tinc la imatge de núvol, m'explico per circular per les diferents figures escolars, matemàtiques, llegir, fer sumes, etc, cal tenir un model i ser capaços com deiem abans de deixar l'instint primari, estar bé, satisfet, per aconseguir una altra cosa, per poder aconseguir l'èxit escolar vol dir que el nen o la nena té que identificar-se amb el pare o la mare, que vol dir identificar-se, doncs voler estar on estan ells, ser adults, és inconscient, però en el joc que anomenem simbòlic es veu, el nen o la nena reprodueix el paper de la mare, o el pare, o l'àvia, incorpora l'adult, més tard ho farà amb els mestres, jugarà a ser la senyoreta amb els ninos, els renyarà, reproduirà allò que li ha estat intolerable, però gràcies a això podrà estar atenta a classe l'endemà. Un altre qüestió que apareix molt sovint és la dificultat per transformar la figura en un altre, aquí sovint entren les epectatives de pares i mestres, potser no pot fer aquella figura, i s'insisteix i s'insisteix en que la faci, quan a lo millor en pot fer un altre i despres sense adonar-se'n la fa. Ës important això de sense adonar-se'n, perque en relitat s'apren així, un exemple molt clar són la resolució de problemes matemàtics, quan els diem un problema, sovint saben la solució i no coneixen l'operació que han fet. I a l'inrevés, quan estan distrets, i preguntem en què pensen, diuen que no ho saben i és cert, no ho saben.
El fracàs no es una cosa que es busqui de forma conscient, de forma conscient tothom, els nens també, volen l'èxit, volen agradar, volen ésser estimats, que els felicitin, complir amb les espectatives dels altres i encara més els nens, es a dir volen construir aquella figura determinada, així doncs perque acaben en una situació desagradable per a ells, que els fa patir i en la que fan patir?. Es de forma inconscient que a vegades ens situem en el fracàs, els nens també , cal entendreu com un síntoma, no com una realitat fixe i inamovible, "no es prou llest" "ens hem de resignar", cal llegir-ho com a un síntoma, vol dir que alguna cosa no va bé, però que no li poden posar paraules, que està afectivament tant carregada que no la poden dir, no sabem que representa per a ell aquella figura, aleshores quan no es pot parlar, s'actua o s'inibeix tota actuació, quan encara no dominen prou bé el llenguatge donen cops, patades, mossegades per aconseguir allò que volen, quan creixen utilitzen les paraules, els que no poden parlar, continuen utilitzan els cops, per tant, seria bo que vegessim darrera el fracàs una frase que no surt a la llum i que no sabem quina és, en això consisteix la feina, el nostre treball, en esbrinar que hi ha darrera del fracàs, o de la manca de rendiment, o de la manca d'atenció… però esbrinar-ho canviant la possibilitat de les peces, construint d'altres figures, no deixant que el procés s'aturi, aquí entra l'art, el saber jugar amb les possibilitats de cada material, per així arribar un dia en que es coneguin prou les peces per poder fer el quadrat perfecte, és a dir cumplir amb les nostres espectatives, i tancar el joc.
Les causes amagades darrera d'aquest síntoma que es viu com a fracàs poden ser multiples i cal analitzar-les en cada cas, el que no serveix de res és agreujar la culpa de ningú, i menys de qui pateix el síntoma, el nen o la nena, sovint prenen mesures que agrugen la situació, enfrontaments, càstics paraules ferents, i és comú que surtin en moments d'impotencia o de no poder més, però no estalvien el patiment ni aporten cap sol·lució. L'unica solució es saber què passa i posar-ho en circulació, que no es quedi fixat.
Els nens s'adonen que no compleixen amb les espectatives dels pares, ni dels mestres, se senten fracassats i culpables de fer patir els pares, encara que a vegades, sobretot els grans posin cara de passotes, però no ens enganyen, en el fons no són felissos, no ens enganyen, hi veiem el seu patiment. Els pares se senten fracassats, el fill no compleix amb les espectatives que ells tenien, amb les seves aspiracions, i creuen que han fet malament la feina, que no els han educat prou bé, i per tant ells han fracassat, veuen altres nens que funcionen escolarment parlant i es pregunten perquè ells si i el meu no, es posen en joc enveges, gelos i sovint s'oculta la situació i es fa veure que no passa res, ja creixerà, ja madurarà, jo també era així… Pel que fa als metres, el resultat estadístic és evident, depessió, desinterès, també es senten fracassar en les seves tasques, tampoc les seves espectatives de millorar l'ensenyament, la societat, de poder resoldre les situacions es compleix…Com podeu veure la situació no es gaire agradable, doncs ens trobem amb un patiment continuat, perque són situacions que es repeteixen cada dia de forma constant, i sovint "callat", callat en el sentit de que no es parla directament i de que s'oculta el sentiment de fracàs fins que ja no es pot més.
També caldria afegir que la situació de fracàs comporta sempre un benefici secundari, com qualsevol síntoma i caldria analitzar en cada cas quin és aquest benefici, sovint tenen els pares més pendents, poden continuar situats en el paper de petits, sense els inconvenients de créixer, els pares també caldria veure cada cas, però així a vegades mantenen el fill abraçable, petit, al que cal protegir. És a dir la situació de fracàs es viu en ambivalència, com si foa una relació amorosa, on amor i odi conflueixen, èxit i fracàs conflueixen, per una banda vull l'èxit, ensurtir-me'n bé, però per l'altre també vull la comoditat o benefici del fracàs. Mirem-ho al revers, quins nens són aquells que tenen un èxit escolar, són aquells que compleixen les espectatives de pares i mestres, els qui posen un esforç en el treball, els qui poden deixar de banda les ganes de jugar per aprendre per ser grans, els qui poden renunciar a l'instint de fer el que volen en el precís moment que volen, per aconseguir-ne un de més llunyà, ser felicitats, ser reconeguts, ser estimats, i més tard pel propi desig de créixer, d'aprendre, de ser gran com el pare, o la mare, o la mestra…, per tant el fracàs com l'èxit ronda aquests desitjos i aquestes relacions. I per tant com en qualsevol relació no hi ha solucions, les relacions es viuen, són complexes, cal transitar-les i anar-les modificant si es vol que funcionin.