"Prevenció del fracàs escolar"

a càrrec de
R. L. Calull

Bona tarda, i gràcies per la vostra assistència.
L'objectiu d'aquesta xerrada és desplegar alguns dels factors que intervenen en el anomenat fracàs escolar, de manera que es puguin elaborar estratègies de prevenció. Miraré de ser breu en la exposició per tal de tenir temps per al diàleg i l'intercanvi, de tota manera, em podeu interrompre i preguntar en qualsevol moment.
Abans de fixar-nos en la prevenció, hauríem de delimitar el que s'enten per fracàs escolar, doncs és una problemàtica que mostra diferents cares. Per una banda, hi ha el fracàs escolar que podríem anomenar dels mitjans de comunicació, és el que veiem aparèixer en els titulars dels diaris i que respon a un número estadístic, aquestes estadístiques s'elaboren a partir de unes proves que mesuren el nivell d'aprenentatges de la població o el grau de titulació assolida a determinada edat, podríem dir que és un fracàs variable, segons el tipus de vàrem i les competències examinades entre unes proves o altres. En part el podríem considerar que l'hereu de l'analfabetisme, en el sentit de que un cop aquest ha estat eradicat de les societat desenvolupades, l'índex de fracàs escolar marca el nivell de desenvolupament educatiu d'un país. En un inici el fracàs escolar estava directament relacionat amb les condicions socio-econòmiques-culturals i per tant les estratègies, havien de ser de preferentment de caire polític, econòmic i social. Ara bé, en els darrers anys estàn apareixent una nova variant, més complexa , ens estem trobant amb nois i noies, que tot i vivint en famílies acomodades i amb estudis, sovint de grau superior, no aconsegueixen el certificat de la ESO o paralitzen els seus estudis abans del previst. Aquest diria jo que és el fracàs que ens preocupa avui, al nostre entorn, amb els mitjans educatius que tenim a l'abast, com és possible que ens trobem amb nens que abandonen, o no els preocupa el nivell educatiu que assoleixen? Serà d'aquesta problemàtica de la que parlarem avui
Es a dir, més que situar-lo com a fracàs numèric, el situarem com a relació entre diversos components, pares- fills- alumnes- mestres- societat...., relació entre les expectatives d'uns i altres, l'expectativa és la que marca sempre la sensació de fracàs, si jo desitjo dirigir una multinacional i no ho aconsegueixo crec que he fracassat, depèn de la intensitat amb la que ho visc, a lo millor no puc ni valorar que m'estic guanyant bé la vida en una altra feina, o... en canvi, no assolir el certificat de l'ESO, no sempre és un fracàs real, en el sentit de que l'alumne, el mestre o la família no el viuen com a tal, doncs els seves expectatives no eren en cap cas aconseguir una titulació, posem pel cas una família on els pares eren analfabets, que el fill hagi aconseguit llegir i escriure, es viurà com un èxit.
També l'entenem com a relació en el sentit de que tot aprenentatge depèn de la relació entre qui ensenya i qui aprèn; però també la relació entre conceptes que varien, són mòbils al llarg de la història; per exemple no és la mateixa la noció d'educació ara que fa cinquanta anys, ni que al SXV, tanmateix la noció d'infància ha anat evolucionant, en aquest moment mundialment trobem amb una extrapolació d'aquest terme, per una banda nens que gairebé no tenen infància, que gairebé són adults, viuen sols, al carrer, són els responsables de la seva existència, i per l'altra banda una infància eterna, sobre protegida, que ho té tot i ho pot fer tot i que triga molt a arribar a adult, en el sentit ple de la paraula
Com veieu la problemàtica del fracàs escolar és complexa, doncs les relacions de per si són sempre complexes i més en la nostra societat. Dels factors que marquen les relacions que l'afecten en podríem analitzar moltes, des de els poders econòmics i la necessitat d'un "ciutadà productiu determinat, i el paper de l'escolarització, fins les dels mestres vers els alumnes i vers els pares, dels pares vers els mestres, de la societat vers les escoles,... però com no disposem de gaire temps ens centrarem en com la relació pares-fills-alumnes, ..
D'entrada podríem dir que qualsevol relació d'entrada esta més aviat, de la banda del fracàs i que comportarà un treball convertir-la en un èxit, posem el cas dels enamorats, a l'inici sembla fantàstic, doncs l'altre no deixa de ser una mena de fantasia distorsionada, quan aquest model cau, comença la feina, en el sentit de que ja no tot és fàcil, comporta un esforç tolerar a l'altre, el mateix podríem dir quan neix una criatura, la mare la dur al ventre, forma part d'ella i fantaseja com serà, però quan el nadó neix, ja no és tan meravellós, doncs plora a altes hores, no sé que li passa, no em deixa sortir, etc...És a dir, el nen mai podrà complir les expectatives dels pares i aquí tenim un dels factors importants que podem prevenir. Doncs moltes qüestions dependran de la capacitat dels pares a avenir-se de que el fill és producte de la seva relació, però alhora és un ésser independent amb característiques noves, si els pares continuen volent el fill que ells havíen imaginat, sovint de manera inconscient, malament, doncs el fill no les podrà complir i fracassarà, però al mateix temps, si no tenim cap expectativa cap a ell, també malament, doncs el fill no tendrà amb qui identificar-se i també fracassarà. Si volem que no passi cap de les dues coses l'adults s'hauran de responsabilitzar del seu desig i posar-se a treballar, cosa que està fins a cert punt "mal vista", doncs estem tenyits pel discurs de la facilitat, la comoditat, la "naturalitat", i sovint això porta a més errades que pensar, esforçar-se... Anem a veure perquè es tan difícil
En primer lloc la noció de família ha canviat, sovint es diu que el fracàs té relació amb la família, en part si, però per quin motiu? Ës del tot cert que els primers moments d'aprenentatge es donen dins el nucli familiar, després analitzarem com aquests estan directament relacionats amb aprenentatges posteriors, però abans cal veure com afecta el canvi familiar, no és tant l'existència de famílies nuclears, o separades el que afecta, com el fet d'haver deixat la responsabilitat de l'educació en mans exclusius de la família, es a dir l'educació s'ha parcel·lat, fa uns anys si un nen feia alguna cosa mal feta al carrer, qualsevol el renyava, ara ningú s'atreveix a dir res, el mateix passa sovint a les escoles, es carrega la figura del tutor; és a dir, es donen varietat de critèris i ja no tenim un món dividit en societat adulta e infantil, sinó que hi ha multitud de valors segons cada micro societat i els infants s'acostumen a fer segons les exigències de cada persona, no d'un valor social i els pares sovint se senten sols i perduts en la seva tasca d'educar.
D'altre banda quant les expectatives és un impossible que els fills compleixin amb les expectatives que s'havíen fet els pares al 100% i el mateix, per als fills, els pares no poden cumplir les expectatives que ells se n'havien fet, focus de la problemàtica adolescent. Però això no és nou de la nostra societat, el que sí ha variat és el llistó de les expectatives, en el cas que parlàvem abans, si els pares no sabíen llegir, el noi aconsegueix un mínim de cultura i ja els ha superat, però si els pares són licenciats, a més doctors, estàn al capdamunt de la seva professió, el noi ho té difícil per a superar-los, és a dir el llistó està molt alt, sembla una bajanada, però no ho és, sovint molts dels casos de malestar escolar vénen d'aquesta banda, es volen nens "perfectes", no només han de ser bons estudiants a l'escola, han de ser bons esportistes, han de tenir bona figura, han de saber idiomes... sinó que han de ser els millors, al menys en alguna cosa, sinó no es guanyaràn la vida, es a dir, seràn uns fracassat. Aquest discurs familiar no és originari de la família, sinó que és social i per tant és difícil de canviar, però si ajuda el plantejar-se quines exigències tenim cap els fills, doncs i si són masses podem preveure que un dia tiraran la tovallola o presentaran altres efectes laterals com angoixa, pors, tancament...
Paradoxalment es dona en la mateixa mida, el cas contrari, igual de favorable al fracàs, aquells nois que no compten amb cap exigència, que compten amb tots els drets i cap deure, i que també són fruit d'un discurs social, doncs tot és fàcil, còmode, s'aconsegueix sense esforç... fixeu-vos en els eslogans publicitaris, tots van en la mateixa direcció... Són nois incapaços de cedir a un estat permanent de plaer, un nens a qui es fa cas excessiu del "jo vull", els mestres escolten sovint la queixa dels pares "jo ja li dic, però és que ell no vol", són els que sovint no poden posar atenció més que en activitats que els agradin , o esperen la sol·lució automàtica d'un problema, o poden llegir sense comprendre, són alumnes fruit d'una societat del ben estar, el conflicte, a més de les baralles casolanes, exclata a l'escola, ja que aquesta segueix les directrius de "tota la vida", no hi ha un mestre per alumne, sinó un mestre per grup, el mestre no parla per a ell sol, sinó per a un grup, a l'escola l'esforç, la sistematització i l'atenció són la clau de l'èxit, són paraules que aquest tipus de nens no han assimilat i per tant estan abocats al fracàs. Com veieu per poder prevenir un possible fracàs cadascú hauria d'analitzar sota quin discurs social viu per poder veure quin tipus de fill està educant.
Però a banda d'això, hi ha una sèrie d'actuacions quotidianes, més concretes que afecten directament el futur desenvolupament escolar. Per exemple, tothom sap que un ambient familiar tranquil afavorirà un nen serè, capaç de centrar-se i per tant possiblement amb bons resultats escolars; però sembla que avui dia, això està essent difícil d'aconseguir, sovint la situació és de pares i mares que treballen fins tard, arriben a casa cansats i qualsevol cosa els altera i escridassen; sovint es diu que la culpa és de que les donen treballen i estan poc amb els seus fills, però em sembla que no és ben bé així, més aviat la problemàtica és la culpabilitat en que està actualment sumergida la dona, és diferent a tenir la culpa. Les dones, exceptuant les de posicions econòmicament elevades, han treballat tota la vida, que la dona treballi no és un fenomen nou, el que si podria considerar-se nou, és la superwoman, la que vol fer-ho tot i tot bé, evidentment no pot, o perquè no arriba a tot o perquè no ho fa tot bé, i sovint deriva en la dona culpabilitzada. Posem el cas, després de treballar arriba a casa, cansada, parla amb la cangur, atén les trucades i notes escolars, es posa a fer el sopar corrents, pregunta com ha anat l'escola i els nens es comencen a barallar per qui para la taula, aleshores ella fa un crit i es calma la situació, però aleshores decideix abraçar-los fort, o els ofereix els postres que més els agraden per "compensar" el crit que ha donat. Què és el que tindrà un efecte, podríem dir contraproduent, en el futur? El crit, l'estrés, em direu? Doncs no, el mirar de compensar, perquè el crit estava ben donat, potser no és la millor manera, d'acord, però era un crit amb motiu, els nens es barallaven, no volien posar taula, i per tant respon a una actuació dels nens, tenim causa-efecte directament relacionada amb els nens, el que no respon a una actuació dels nens és l'abraçada o els postres, ells no han fet res per a guanyar-lo, no han demanat perdó, es a dir se'ls està premiant per una cosa que té a veure amb la mare, era ella la que se sentia culpable, la que volia tranquilitzar-se, quan un adult dona un crit, ha de responsabilitzar-se del crit, a de l'amenaça, o del càstig, no pot passar-ho als nens, doncs el més provable que passi és que l'endemà la tornin a fer enfadar, doncs així guanyen un bon postres; però el greu és que no tenen una conseqüència directe dels seus actes i per tant es tornen nens insegurs, que no saben mai que passa, ni quina és la resposta als seus actes; aquestes actituds després es reproduiran en altres relacions com l'escolar, si ha casa no aprenen que la paraula de l'adult té un pes, diu no, o diu si, diu pot o no pots,...dificilment a l'escola la paraula del mestre tindrà valor. Un altre efecte d'aquesta dona "superwoman" és la de que li costa donar entrada al pare, doncs ella en sap més i ho fa millor, abans es deia que els pares, quan arribaven a casa eren l'autoritat i que avui no actúen, si ho mirem bé, també abans l'autoritat la tenia la mare, en el sentit que era ella la que deia "quan vingui el teu pare, veuràs", ella li donava la paraula al pare; ara sovint, la situació és al contrari, quan el pare intervé i mira de fer complir alguna cosa, la mare intervé i el critica, tothom pensa que ell fa les coses millor, però l'educació és cosa de dos, si la mare no respecta la veu del pare o a l'inrevés, el nen s'acostumarà a jugar amb els dos i acabarà fent el que vol; en el cas del fracàs escolar el paper del pare és esencial, doncs és el que ve a interrompre la dualitat mare-fill, dualitat que si no té fisura no deixar intervenir algú altre, no és possible la relació amb els altres i per tant no hi haurà aprenentatge.